Vaig néixer sota el signe de Taure, ascendent Peixos i la lluna en Lliura. Any del drac de fusta. Diuen que el drac escup foc per la seva boca i així era jo de petit, tot el dia bramant i demanant a crits voler ser mag costi el que costi des que recordo, la meva mare em duc al TURO PARK a veure el típic espectacle infantil i allí vaig veure a un mag que recordo vagament amb mocadors i coloms.

Després d'això ja van venir per a reis les típiques caixes de màgia i el que era en principi un joc es va transformar en una bogeria.

Estava estudiant internat en el Col·legi del Redemptor, ja que per raons de salut per part de la meva mare, el meu tutor es va veure obligat a recloure'm durant una temporada allí. Compartint vida i miracles amb nens de totes les edats i condicions socials la meva vida diària es desenvolupava no tan feliçment com la meva família hagués desitjat.

Una vegada passada aquesta etapa finalitzada amb el Sant Sagrament de la 1ª Comunió a Sant Josep de la Muntanya, bella ermita en la zona alta de Barcelona, vaig passar a formar part de l'alumnat del col·legi Sant Miquel, on s'imposava la disciplina per part dels missioners del Sagrat Cor de Jesús. Els temps canviaven i les coses anaven millor a casa. De tota manera, la meva mare tenia que lluitar contra vent i marea per treure endavant un nen que per circumstàncies de la vida s'havia vist privat de la figura paterna. Això implicava certs prejudicis socials per part d'algunes persones del seu entorn, però no per part de la família, qui sempre va demostrar un gran afecte cap a mi i un gran respecte per la meva mare.

Vivia a cavall entre casa de la meva mare i casa dels meus oncles, JUAN i LEONOR i la seva filla PILAR TORMO. Va ser en aquest entorn on vaig aprendre alguns dels valors més indispensables des del punt de vista del ser humà, saber escoltar, la passió per l'art i la importància de la lectura com estímul de la imaginació.

Va ser per aquell temps quan es va consolidar la relació entre la meva mare i ANTONIO MARTIN, qui havia estat el meu tutor en absència de la meva mare anteriorment. Fèiem sortides en família a l'estiu tots junts i vivíem sòbriament, també emparats en l'esforç que la meva mare realitzava al tenir el seu propi negoci en el seu saló de bellesa com perruquera.

A tot això jo anava creixent i traient els meus estudis no sense certa dificultat. Per la qual cosa primer em vaig inclinar a treballar com venedor d'enciclopèdies a domicili, arribant a ser cap de grup amb una gran producció i possibilitat de ser delegat i després quan la meva mare traspassa el seu saló de bellesa i es va dedicar als negocis immobiliaris, vaig treballar en el departament de captació de clients amb tan sol 17 anys, amb èxit i aconseguint alguns ingrés sustanciosos. Era una època en la qual l'especulació immobiliària estava en expansió.

Abans de complir els 18 vaig conèixer el cafè-teatre LLANTIOL i em vaig quedar enlluernat per l'autèntic món de la màgia, el qual ja coneixia anteriorment per les meves cites els dimecres en el desaparegut C.E.D.A.M. Allí vaig conèixer a alguns dels meus millors amics dintre del món de la màgia que encara avui conservo.

En aquesta època va ser on van començar les desavinences amb la meva mare i ANTONIO MARTIN per dedicar-me o inclinar-me pel món de l'espectacle, doncs la meva mare sabia per experiència pròpia el dur que era el camí que havia triat i els problemes personals que m'anava a suposar donat el meu caràcter i personalitat.

En part no s'equivocaven, però només en part, doncs la màgia no és només espectacle com en els anys 50, sinó que és un art avui dia, fins i tot una ciència en la qual el públic cada vegada s'ha tornat més exigent i t'ajuda a superar-te a tu mateix cada dia més estudiant i estimulant la teva pròpia imaginació, cosa amb la qual actualment gaudeixo i em sento satisfet al cent per cent. La màgia és la meva vida, la meva manera de pensar, d'aprendre ensenyant i de raonar el que no entenc intel·lectualment parlant, sempre a la recerca de l'emoció màgica .

Faig el paral·lelisme entre màgia i ciència doncs també un mag ha de passar-se tota la vida estudiant noves tendències i innovacions sobre teories ja clàssiques existents per a millorar o en ocasions només canviar el mètode de cara a simplificar-lo, com si d'un científic es tractés i també de forma autodidacta.

No obstant això, el termòmetre més vàlid i únic i per descomptat definitiu és el públic, que és el receptor doncs estem parlant d'un art o ciència que al marge de poder ser visual o plàstica, per sobre de tot està basada en la interacció i comunicació amb el públic de tots els estrats socials sense diferència de gènere o cultura ni classe socioeconòmica.